La culpa és del mestre (extracte d'una carta)

... I vostè creu que la meva és una generació de somni?

Jo, senyoreta, sóc un dels mal anomenats primers fills de la Democràcia, un que va iniciar els pàrvuls amb la Constitució espanyola. En mi, en la meva formació, en la meva ànima, si vol, i en el meu pensament es van posar en pràctica totes les primeres idees o somnis de canvi que vostès, els mestres dels anys setantes i vuitantes del passat segle, van creure més encertats. I dic “van creure” amb el més pregon dels respectes perquè en els nostres dies, l’ús d’aquest verb sovint no va associat al menester de l’ensenyança. Els homes i dones de la meva generació som allò que més s’assembla a la NASA en qüestió d’experiments. Vam ser els primers que vam rebre l’ensenyança en català, els nens d’avantgarde, formats mental i moralment amb un poti poti de realitats lingüístiques. En el meu cas, d’una banda, i sempre a l’escola, la veu melodiosa d’en Xesco Boix que cantava allò de “Quan jo tenia pocs anys / el pare em duia a la barca...” —Mai podré estar prou agraït a la meva senyoreta Elvira per haver-nos posat “una placa” a classe amb les cançons d’aquell cantautor, que s’acabaria suïcidant pocs dies abans d’atendre el seu compromís amb la nostra escola—. I per l’altra, de banda, la veu de Perlita de Huelva, cantant allò de “Precaución, amigo conductor / la senda es peligrosa”, sortint del transistor de la meva mare. I és que jo, a més de la pega de ser fill de totes les nobles situacions històriques esmentades abans, també ho sóc dels meus pares, que són extremenys, i que vingueren a Catalunya el 1962, impel·lits per l’afany de prosperar i que van tenir la sort de veure realitzades les seves aspiracions ,en vida, el dia en que vam tenir a casa un aparell de televisió propi. I ho dic molt seriosament, perquè avui tenim de tot i, potser per això, no som capaços de materialitzar els nostres somnis.
Doncs bé, tot aquell “progressisme intel·lectual” al qual vostè es refereix, i que es dividia entre els partidaris de Giner i dels europeistes, poc ha pogut fer davant de la gran crisi de la docència que pateix aquest país. I no sóc cap derrotista ni tinc cap bony abúlic a l’ànima quan ho dic, només cal obrir una mica els ulls. I jo els obro, i com!, en escoltar les criatures quan es barallen, el que diuen, o en no escoltant-les, que es pitjor, quan romanen parades davant la televisió: aquell somni tan perillós que van veure fet carn els meus pares. De sempre les criatures han estat naturaleses cruels però els que pugen ara, a més, ho volen ser d’ignorants i de criminals. Què, no? Hi ha honroses excepcions, és clar, però els mestres poc poden fer davant la malaltia social que patim i que no goso de posar nom perquè cadascú n’hi posa un, i tots els noms titllen de “istes” els que li posen, d’una manera o una altra.
Arribats aquest punt, crec que és millor un món sense educació que un món amb una pèssima educació, com anem endegant, això sí, amb tots els drets que, sens dubte i sense possible discrepància, mereixem.

I amb tota aquesta parracalauraca vull dir que res és culpa de ningú i, per tant, malgrat totes les bones actuacions que es van fer durant els anys de la meva escola, malgrat les diverses posicions que poguessin adoptar aquells que van recollir el testimoni de la dictadura i el van truncar en democràcia, avui dia jo formo part de la generació més insulsa i endeutada en el benestar superficial, del qual fa propaganda, quasi bèl·lica, la televisió i els medis de comunicació, en general. Una generació de mentida podrida, un fals somni. Cervells que només entenen el món si el veuen del color del plasma, d’altra banda, el més bell i noble dels somnis que podia tenir una parella de noucasats els anys 60.

Tot plegat, una ironia.