Doctor Mort II

Tothom que hi toca una mica rep una visita la vigília abans. Ell ho sabia, no puc explicar-ho científicament, però m’hi jugaria el coll que ho sabia. N’he vist molts casos després d’en Calabuig. La meva professió ajuda, és clar, però cal alguna cosa més per tal de copsar-ho, car, romandre a primera línia de batalla no és res si no observes amb la memòria. I jo ho sóc molt, d’observador. Vull dir, sensible als petits matisos en els canvis de la realitat. He dit memòria perquè és la sola facultat que ens permet de comparar allò que s’esdevé entre un punt anterior i un de posterior en el temps. Allò que hi ha entremig és la memòria.
Va ser una sort que jo hi fos, perquè en Calabuig tot es va esdevenir com de costum. El matí, el ritme cardíac i la pressió arterial gairebé es van normalitzar; la llengua, que feia dies que no li cabia a la boca, se li va desinflar; a les ungles dels peus li havia tornat la consistència de la duresa i havien perdut el color lilós de la sang lenta, que amb prou feines li circulava de cintura avall. A les pupil·les, (tot i que encara semblaven de vidre aquós) ja no li vibraven blanquinosos els iris, talment com si fossin rodaments bojos entorn la boca oberta d’un pou. Crec que va ser exactament això darrer la cosa que m’hi va fer parar-hi atenció. Sí, aquella petitíssima distorsió en el blau pregon dels ulls d’en Calabuig. Altrament no hagués estat gens excepcional la seva evolució. En tots els cossos, els canvis físics són gairebé sempre els mateixos unes hores abans. Sembla com si carn i ment es reconciliessin. Però no dura gaire, no. La calma es revolta sobtadament, tipa i plena de força perquè s’està menjant alguna cosa de dins amb grogor de febre. A mitja tarda es rebel·la la disnea i després, durant algunes hores, el cos sembla quiet, empetitit. Però la calma rovella la sang per dins amb un foc punyent, queixalada rera queixalada, fins que acaba dissolent completament l’aparell anatòmic. Hi ha gent que durant aquest xup-xup deixa anar per la boca els records infantils, els cauen dels llavis, rodolant, com si la memòria fos una ceba, la primera capa de la qual conservés la primerísima imatge de la mare. Després, inexorablement, la calma es disol com una ombra calenta sobre el llit, i el cos cedeix.
Tot i això, mai abans m’havia trobat amb cap cas com el d’aquell vell. Algú que es mostrés tant desitjós que jo conegués el seu secret. Vés a saber si ara per culpa d’això no estarà pagant la factura de la indiscreció, perquè, segons el que he deduït de les seves paraules, la única condició que ella et posa durant la visita és que... Res semblava anormal, tot va estar bé en la gravetat de les hores: dins la cambra, el meu silenci, i fora, d’en peus s’esperava la Mort de Calabuig.