Doctor muerte III
Benvolguda Eulàlia,
Ahir vespre vaig llegir el teu correu. Et vaig escriure un bell missatge en el que t'explicava que aquella mateixa tarda havia vist el meu ros... Et feia una reflexió bastant interessant del que sentia en tenir-lo aprop, i una altra -crec que més interessant, encara- del que sentia en tenir-lo lluny. I en això estava, garlan-te poèticament, quan, de sobte, ve que ell passa tot xino-xano pel meu costat, caminant com sempre: amb el cap clot i perseguint-se les puntes de les sabates, a deixar uns llibres en el carret de retorns que hi ha en la biblioteca. Quina emoció! Ell a dues passes, completament ignorant que tenia al costat algú que no coneixia i que estava descrivint l'espant eròtic de la seva figura a trevés de la xarxa. Algú que ploriquejava per Ell, amb Ell i en Ell, que parlava una amiga del perfum de la covardia (inherent a l'amor) i de la sentor de l'orgull i la por (que res tenen a veure amb aquest). I en això estava, mig emocionada, cofoia com una reina dels negres enmig d'una menja caníval, quan l'antivirus del meu ordinador es va activar i (faltada de momòria com tinc la màquina) no vaig poder fer res més: se'm va aturar el portàtil, se'm va desconnectar la màquina de la xarxa, no se'm va servar el missatge a la carpeta dels borradors i, com a cop de gràcia, el ros va tocar el dos.
Ahir vespre vaig llegir el teu correu. Et vaig escriure un bell missatge en el que t'explicava que aquella mateixa tarda havia vist el meu ros... Et feia una reflexió bastant interessant del que sentia en tenir-lo aprop, i una altra -crec que més interessant, encara- del que sentia en tenir-lo lluny. I en això estava, garlan-te poèticament, quan, de sobte, ve que ell passa tot xino-xano pel meu costat, caminant com sempre: amb el cap clot i perseguint-se les puntes de les sabates, a deixar uns llibres en el carret de retorns que hi ha en la biblioteca. Quina emoció! Ell a dues passes, completament ignorant que tenia al costat algú que no coneixia i que estava descrivint l'espant eròtic de la seva figura a trevés de la xarxa. Algú que ploriquejava per Ell, amb Ell i en Ell, que parlava una amiga del perfum de la covardia (inherent a l'amor) i de la sentor de l'orgull i la por (que res tenen a veure amb aquest). I en això estava, mig emocionada, cofoia com una reina dels negres enmig d'una menja caníval, quan l'antivirus del meu ordinador es va activar i (faltada de momòria com tinc la màquina) no vaig poder fer res més: se'm va aturar el portàtil, se'm va desconnectar la màquina de la xarxa, no se'm va servar el missatge a la carpeta dels borradors i, com a cop de gràcia, el ros va tocar el dos.
D'un pèl no em va venir que no em ferís!
Vaig anar cap el carret a buscar les emprentes dels seus dits en els llibres que havia deixat. Només vaig poder destriar-ne una (la del dit polze, crec). I tot fent una pregona reverència, oculta entre les estanteries, vaig acostar els meus llavis al petit laberint-òval de la seva marca i el vaig besar tendrament. Les darreres mol.lècules humindes que m'havia deixat ,sense ell saber-ho, en la tapa d'aquell llibre van esvaporar-se en la meva boca i em van entrar com un foc roent cap els pulmons i d'allà van còrrer com un conillet poruc, poruc, poruc per les artèries, fins arribar-me al cor.
Quant de petiment! Quina adolescència més llarga i espinosa! Però, al mateix temps, quina font de sentiments i bellesa d'inspiracions que ens acompanyen en el patir!
Parlant de patir... Dilluns vam anar al metge amb el papà. Tot plegat és una trista història. No en vull parlar ara per ara.
Vaig anar cap el carret a buscar les emprentes dels seus dits en els llibres que havia deixat. Només vaig poder destriar-ne una (la del dit polze, crec). I tot fent una pregona reverència, oculta entre les estanteries, vaig acostar els meus llavis al petit laberint-òval de la seva marca i el vaig besar tendrament. Les darreres mol.lècules humindes que m'havia deixat ,sense ell saber-ho, en la tapa d'aquell llibre van esvaporar-se en la meva boca i em van entrar com un foc roent cap els pulmons i d'allà van còrrer com un conillet poruc, poruc, poruc per les artèries, fins arribar-me al cor.
Quant de petiment! Quina adolescència més llarga i espinosa! Però, al mateix temps, quina font de sentiments i bellesa d'inspiracions que ens acompanyen en el patir!
Parlant de patir... Dilluns vam anar al metge amb el papà. Tot plegat és una trista història. No en vull parlar ara per ara.
Cuida't molt i fins aviat.
2 comentarios:
Hola Juli. Leí la especie de epitafio que tiene en su perfil. Me recuerda a un joven poeta nicaragüense que murió con tan solo 20 años, enfrentándose en 1969 a un pelotón de la guardia nicaragüense.
El espitafio es más o menos así:
"Leonel Rugama, gozó de la tierra prometida, sin más alternativa que la lucha, muy cerca de la muerte, pero no del final.
Hola amigo,
Es usted muy amable! Desconozco a Rugama pero enseguida me pongo a investigar qué tal es; sólo por su final ya merece un principio por mi parte... Aprovecho para agradecerle su inestimable ayuda para con el léxico de "la Carmen". Reciba un cordial saludo de este su amigo,
Juli.
Publicar un comentario