Consideracions sobre

DÉU I LA MORT

Sempre en la meva línia.

Diuen els entesos en matèria filosòfica que la recerca de la pau de l’esperit és quelcom reconfortant i talment allò per la qual cosa val la pena de viure. Un cop trobada, la dita pau, –donat el cas que algú pogués envanidir-se d’haver-ho aconseguit - un no ha de fer res més per tal de justificar la seva presència en aquest món. Ha assolit el Nirvana, la comunió amb Déu i ja pot, dit en una paraula, dinyar-la, àdhuc, sospito li seria permès de llençar-se a un pou o posar el coll dins la baga sense por al foc de l’infern o la ferotge murmuració veïnal.
Però, crec que us estimo massa, o si més mínimament com per no desitjar-vos tanta felicitat en aquesta perillosa pau. Tanmateix, vull donar-vos testimoni d’uns pensaments que crec us poden ser profitosos, tot i que pel tema i segons a quines hores poden semblar estantissos.


El doble.

A la Grècia arcaica, quan un home desapareix per sempre o ha mort sense que se’n pugui trobar el cadàver i no es poden complir els ritus funeraris, el difunt —o millor dit, el seu doble, és a dir, la seva psyché — vaga sense fi entre el món dels vius i el món dels morts. Ja no és del primer, però encara no ha trobat lloc en el segon.
Per conjurar aquest espectre que podia comportar maleficis als vius, es feia un doble de pedra, el colossos —nom que en un principi no té valor d’estatura — i amb l’estàtua se substituïa el cos del difunt que així podia rebre les exèquies. El colossos no és una estàtua que reprodueix les faccions del mort, és una estela que es clava el terra, en un bosc no cultivat, símbol de l’altre món, que s’eleva cap el cel. El nom del difunt era invocat tres vegades damunt la pedra perquè aparegués la seva psiché sota la forma d’un fantasma (asma). A través del colossos el difunt fa patent als ulls dels vidents la seva presència que és, també, el signe d’una absència. En el curs dels rituals, el difunt efectua el pas entre el món dels vius i el dels morts. I de la mateixa manera els vius, a través dels colossos, es projecten en la mort.»

ECKHART, Escissió de la Fisis (Natura)

L’ull amb el què Déu em veu és el mateix ull amb el qual jo veig Déu, el Seu ull y el meu ull són un de sol. En justícia jo sóc pensat en Déu i Ell en mi. Si Déu no fos, jo no seria. Si jo no fos, Deu no seria. Tanmateix, no és necessari que tot això sigui de domini públic, car aquestes són les coses fàcils de malinterpretar i no poden ésser enteses només pel concepte.
Natura naturans (Natura naturalitzant): el misteriós poder que crea l’univers amb el seu pensament, potser sap que la realitat se sustenta d’una concepció unitària. Natura naturata (Naturaleza naturalitzada (causa – efecte): cada un de nosaltres només té accés a un caos de dades disperses. Condemnat a una visió contradictòria i fragmentada, la paraula gravita damunt la nostra existència, però aquesta paraula només pot accedir aq la referència o a la metàfora; en definitiva, palesa la disjunció total a què una cultura de la mort ha aconduït a l’home. Natura naturans + Natura Naturata = Deus sive Natura (Déu és la Natura).

Tajalli al-Haqq.

En general, els sufís, especialment els de l’escola d’Ibn ‘Arabî, consideren el cosmos com la teofania (tajallî) de la Veritat Divina (al‑Haqq) que es renova a cada moment. La creació és aniquilada a cada instant, la qual cosa en cert sentit també és afirmada pels teòlegs. La totalitat de l’univers passa per un fenomen d’expansió i contracció (al‑ratq wa'l‑fatq). En la primera fase del procés, l’Hàlit Diví o «Hàlit del Compassiu» (nafas al‑rahman), que és la substància fonamental del cosmos, manifesta totes les coses exterioritzant y donant existència (ex‑sistere) als arquetips celestials immutables (al‑a'yân al-thâbitah), mentre en la segona fase totes les coses retornen al seu Origen Diví en el què estan eternament presents. Així doncs, el cosmos depèn de forma absoluta de la seva Font Divina, sens la qual, literalment, seria res.

Tzimtzum (Contracció)

El concepte de tzimtzum, la contracció i "remoció" de la llum infinita de Déu per tal de permetre la creació de realitats independents, està elucidat en les ensenyances de l’Arizal. En les generacions que el succeïren, es varen desenrotllar dues escoles de pensament respecte al significat del "tzimtzum": una prengué el concepte literalment (és a dir, que la llum infinita de Déu ja no és present dins el “buit” o “úter” de la creació de l’univers) mentre que l’altre, la del Baal Shem Tov i els seus deixebles després d’ell, van entendre que aquest concepte no devia ser interpretat literalment, sinó més aviat era una referència a la manera segons la qual Déu va imprimir la seva presència sobre la consciència de la realitat finita.
En veritat, d’acord amb l’acceptada segona opinió, des de la perspectiva de Déu, com si hi fos (la Seva omnipresència i la de la Seva infinita llum és permanent), sense experimentar cap canvi abans ni després de la Creació. Des de la nostra perspectiva, tanmateix, la seva llum sembla desaparéixer. Això no és necessari pel propi acte de la Creació, la concessió del lliure albir l’home i la consumació del màxim desig de Déu de “rebel·lar-se aquí baix”
Un dels dilemes filosòfics que troben la seva resolució en la doctrina del tzimtzum és com emergir la finitut de l’infinit i la pluralitat d‘una unitat absoluta.

No vull glossar massa el que queda palés amb la meva selecció, tan sols puc meravellar-me dels pensaments antics que, com les piràmides d'Egipte, es van alçar a mans nues, sense l'asistència de l'obligada tècnica de la qual ens vanagloriem de disposar avui dia -estudis, estudis i gens de contemplació- i la qual no és res més que la prolongació d'allò que -no ens hem d'enganyar a nosaltres mateixos-, ja s'ha dit, àdhuc abans de dir-se per primera cop.